divendres, 19 de setembre del 2008

El que jo penso

Els amics de Malgrat em reclament unes ratlles que fa temps que els dec i com que és un deute, i no és ètic tenir dutes, aprofito una tarda de dissabte per asseure’m un dia més davant l’ordinador, i escriure uns pensaments que, probablement aixequin polseguera. Pot ser que algú s’escandalit-zi; que sorgeixein veus que diguin que m’he begut l’enteniment; també pot ser que un sector pensi com jo; en tot cas, aquesta és una opinió personal, sempre des del respecte a les persones, però dient les coses de la única manera que les ser dir: clares i catalanes.
Fa temps, per no dir anys que s’està buscant la sol.lució màgica per portar gent al món de la sardana. Se’n parla i se’n torna aparlar, però ningú troba la sol.lució. I és que no ens enganyem, la sol.lució no hi és.
D’una banda ens trobem que el jovent no va als actes sardanístics, i doncs, a aquestes alçades encare ens causa extranyesa?. Quan nosaltres erem joves, la sardana va ser un dels pocs al.licients que teniem per poder sortir. No teniem cotxes, -els desplaçaments als aplecs es feien de manera col-lectiva, amb autocars-; no hi havia ni video-consoles, ni internet i si m’apureu, només tenien TV quatre privilegiats. Els que viviem en un poble, amb l’excepció del cinema i els balls de festa major, poca cosa més teniem. I el cinema passava per una estricte censura que ens retallava fins i tot un petó.
Qué podiem fer? No gaire res més que anar a ballar sardanes. Allà coneixiem gent –jo hi vaig fer molts i bons amics- coneixiem el país anant als aplecs, feiem conversa i alhora, una petita cultura.
Aquests esquemes avui no són vàlids de cap manera. Noves tecnologíes, la gent va a la seva, els valors ja no són els d’abans i l’oferta lúdica i cultural és immensa. Si a tot això hi afegim les carreteres, els vols de baix cost i el poder adquisitiu que gairabé tots tenim, no podem de cap manera sommiar en tenir gent jove als aplecs i ballades.
Però hi ha molt més. La contractació d’una cobla val diners, masses pels que l’han de pagar i pocs pels soferts músics que han de tocar, especialment en dies festius, lluny de la família, després de fer desplaçaments, a voltes llargs, per a questes carreteres, amb nits sense dormir, i un llarg etc.
La nostra societat ha canviat tantíssim en els darrers anys!!
Digueu-me racista, si voleu. Jo em dic classista i ordenada, cada ú i cada cosa al seu lloc!.
Aquesta primavera, en anar a cubrir una roda de premsa a Girona, relacionada amb la sardana a l’escola, en una xerrada posterior a l’acte, un representant de la Generalitat em comentava la seva esperança que els infants fills d’inmigrants coneguessin la sardana i la cobla a l’escola, per després incorporar-se a la nostra cultura. Jo li vaig dir que sommiava truites, que això no succeiria, però ell segui inssistint. És la trista realitat que he pogut copsar una i altra vegada. Als inmigrants que s’han instal.lat al nostre país, per molt que ens dolgui, no els interessen les nostres tradicions, no! de cap manera. Si tinguessin la més mínima intenció d’adaptar-se a la nostra cultura, intentarien conèixer-la, cosa que no fan, i passarien de posar parabòliques als balcons per veure les seves televisions. A prop de casa en tinc exemples, ni TV3 ni les cadenes estatals que parlen la llengua de Cervantes. Només els interessa guanyar diners per enviar als seus paissos, cosa llógica, fins un cert punt. Adaptar-se ells a nosaltres?, que dius boig!!, que va!. Estic tipa de sentir la frase “en mi país...” i jo els dic, “en aquest país, que és el meu, que no és Espanya, és Catalunya, les coses les fem d’una altra manera!!!”, però és predicar al desert.
En aquest mateix context, tmbé tinc una referència, escollida d’entre un munt. En un aplec, un parell d’anys enrera, una persona de l’organització, mestre de professió i persona amb uns gran valors, se sentia satisfeta de veure que entre els badocs que s’havien apropat al recinte, hi havia un parell de magrebins. Cofoia em deia, “mirà, de mica en mica es van inetressant per la nostra cultura”. I jo li vaig respondre, “sommies truites. Són aquí, perqué ells estàn acostumats a fer vida al carrer, han sentit música i s’han apropat a veure que s’hi cou. Res més que això”.
Estem molt lluny de que succeeixí el que va passat anys enrera amb la inmigració de la pesínsula ibèrica. Es separava la llengua, (alguns després de molts anys, encara no em aconseguit que parlin català, però com a mínim l’entenen), però erem molt més propers en un seguit de coses. Els que ens han arribat de països llunyants, sud Amèrica, Rumania, Eslovenia, Magreb, Senegal, amb tots els respectes com a persones, venen de païssos tant i tant diferents a nosaltres que els caldrà anys i anys per entendre la nostra manera de ser ide rebot poltser alguna mínima part de la nostra cultura. Mentrestant, mestres ells van assumint aquest aprenentatge, la sardana anirà envellint i si Déu no hi posa remei, com tot en aquest món , arribarà a la seva fí.
Ës més que lamentable, però cert, i qui no ho vulgui veure, no fa altra cosa que amagar el cap sota l’ala. Sol.lucions no n’hi han.
Sempre he estat una persona optimista, però ara, estic convençuda que hem tocat fons. Si algú té la sol-lució, em treuré el barret. Ja tindré molta sort si, fins arribar a la meva jubilació, puc seguir parlant de sardanes al Diari de Girona.

Montserrat Juvanteny
Redacció “SARDANA” Diari de Girona

Premi Mitjans de Comunicació OBP 1997

Premi Floricel Rosa d’Or 2000

(LLEGIR MÉS)

34è Aplec de Malgrat de Mar

El 2008 serà recordat per molts sardanistes i els agrupaments d’esbarts com l’any del canvi de la junta directiva de l’Obra del Ballet Popular, una institució que en els anys de la postguerra va servir de resguard a moltes petites entitats sardanistes, agrupaments d’esbarts i algunes entitats de la cultura popular catalana que en el temps més repressiu de la dictadura franquista les volia incorporar obligatòriament a la disciplina d’ Educación i Descanso.
En el transcurs dels anys l’Obra del Ballet Popular va instaurar i promocionar els principals certàmens sardanístics i de dansa tradicional, que en aquell temps ens servien per iniciar la recuperació de la nostra cultura que estava perseguida. L’any 1960 Girona va ser proclamada la primera Ciutat Pubilla de la Sardana, una proclamació tant restringida per les autoritats opressores de la nostra cultura, que no van autoritzar que es construïssin dos dels símbols més importants del pubillatge: el monument de la Sardana i la Clau de la Ciutat”.
El resultat de tots aquets anys a estat el d’una entitat capdavantera entre les dedicades a la cultura popular i tradicional catalana: un total de 47 ciutats pubilla de la sardana, proclamades; fins a 51 trobades d’esbarts dansaires a Montserrat, han instaurat i atorgat anualment els premis de la sardana i de la dansa a persones que n’eren mereixedores i van instaurar a Montserrat el monument de la Sardana i de la dansa al camí dels Degotalls.
El 1995 la Generalitat de Catalunya va concedir a l’Obra del Ballet Popular la Creu de Sant Jordi, per l’exemplar trajectòria en defensa de la Cultura Catalana.
L’ultima junta que va dirigir l’entitat havia estat elegida l’any 1989 i amb alguns canvis de les persones que la formaven i va arribar fins al 2007, any que van decidir dissoldre l’entitat i traspassar-ne les competències a les dues entitats que actualment son més representatives en la feina que fins ara feia l’Obra del Ballet Popular: els certàmens sardanistes, a la Federació Sardanista de Catalunya, i els de dansa a l’Agrupament d’Esbarts.
L’assemblea de dissolució no es va consolidar per dos vots de diferència i llavors se’n va convocar una altra per elegir una junta per dirigir l’entitat. Es van presentar dues candidatures una de la Federació Sardanista de Catalunya que jo presideixo i l’altra una que estava formada per un agrupament d’esbarts. El resultat va ser majoritari a favor de la junta presentada per Federació Sardanista, que va ser l’elegida i serà la junta que d’ara endavant dirigirà, l’Obra del Ballet Popular
Com a president de la Federació he acceptat aquest nou repte. Confio que tant per part dels sardanistes com dels dansaires d’esbarts tindré el suport necessari per tirar endavant aquesta nova singladura.
Vull donar les gràcies a els organitzadors del 34è Aplec de la Sardana de Malgrat de Mar per la gentilesa que han tingut de deixar-me explicar en aquest butlletí el resultat de l’assemblea i elecció d’una nova junta directiva per dirigir l’Obra del Ballet Popular.

Bartomeu Duran
president de la FSC: i de l’OBP

(LLEGIR MÉS)

Classificacions

Les persones humanes sovint tenim la dèria de classificar a la gent segons d’on son, així ens sembla més fàcil saber com es comportarà algú segons el seu lloc d’origen. D’aquesta forma, els orientals són obedients, els anglesos puntuals, els italians lligons, els musulmans radicals, els negres corren molt, i els espanyols treballen poc.. Si ho mirem dins l’àmbit espanyol, veurem que els bascos són brutus, els madrilenys xulus, els gallecs no parlen clar, els aragonesos són molt de pagès, als andalusos els agrada massa la festa i, els catalans garrepes. I ningú sap qui va ser el primer a fer aquesta classificació. I diré més: tothom coneix a gent que no compleix ni de lluny aquests estereotips, però està d’acord amb la classificació.
Doncs jo no. És possible que els catalans siguem una mica garrepes als ulls de la resta d’estat espanyol, ho accepto. Accepto també que aquesta imatge se’ns ha reforçat en els darrers anys perquè els nostres polítics només fan que demanar més diners, és cert... Però jo crec que als catalans ens uneix una característica molt més marcada que no pas aquesta: mai estem contents amb el que tenim.
No us hi heu fixat? Si no es veu la tele be, ens queixem. Però si posen un repetidor dalt d’un turó, rondinem perque no ens agrada com queda. Si no es fa cap activitat al poble, és un poble mort, però si se’n fan, ens queixem del soroll i dels carrers tallats. Si tenim ombra, tallem els arbres per veure el sol i llavors, enyorem l’ombra i tornem a plantar arbres... Quan hi ha botifarra per menjar, volem embotit. I si hi ha embotit, reclamem botifarra... I els sardanistes no som pas diferents! Volem que el jovent composi sardanes, però a la plaça només fem que reclamar les de tota la vida. Ens passem els dies demanant sortir més als mitjans de comunicació i, quan hi sortim ni ho mirem, ni ho promocionem, i sempre ens sembla que o bé s’emet fora d’hores, o bé ha estat totalment desencertat... Si fem el que s’ha fet tota la vida diem que sempre és el mateix però quan algú prova alguna cosa diferent el censurem i l’enfonsem tant com podem.
Ja sé que estareu pensant que aquest comportament el defineix perfectament una dita catalana que diu si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit, o dit d’altra manera, que ningú ens fa bé les coses. Però no és això i la prova la tenim a Malgrat mateix, concretament a l’Aplec. M’he passat moltíssims anys sentint queixar-se a la gent de l’Aplec de Malgrat, que sempre plou o que si no, fa fred. I la veritat és que tenien raó, perquè la pluja ha amenaçat o ha visitat l’aplec en forces ocasions com també és cert que en el Parc del Castell de seguida hi feia un fred que pelava. El problema va venir l’any passat que, com tots recordareu, va fer un temps magnífic, digne del millor dia de juliol o d’agost. Llavors, és de suposar que tothom estaria contentíssim, oi? Doncs no! Tot eren queixes de que feia massa sol, de que feia massa calor, de que no fa gens d’aire... Així doncs en què quedem? Potser aquest any seria bo envoltar el Parc Francesc Macià amb una gran bombolla i climatitzar-la perquè així quedaria modern i ningú es queixaria. Però ben mirat, tampoc ens posaríem d’acord per la temperatura que hauríem d’estar i, de ben segur, que algú sortiria a ballar a fora argumentant que s’hi està millor que a dins...
Si us he de ser sincer, a mi m’encanta que la gent rondini i es queixi. I sabeu per què? Perquè vol dir que tenen criteri, que s’impliquen, que els importa el projecte i, de passada, t’ajuden a millorar per l’any vinent.
Francament, el dia que hi hagi Aplec i ningú hi trobi cap pega, cap problema i tot siguin felicitacions, aquell dia deixaré de col•laborar-hi. Per que hauré format part de l’Aplec perfecte, sublim, insuperable.
I ja ningú ho podrà fer millor.

El cigró negre

(LLEGIR MÉS)

Benvolguts sardanistes,

Ha arribat el dia de la major festa de la sardana a Malgrat. Aprofitem-ho. És el dia que hem d’expressar el nostre més gran compromís en la dansa que s'hauria de denominar nacional de Catalunya. I a més, hauríem de fer l'esforç de gaudir-ne com mai aquest dia.
La sardana necessita que l'estimem amb el cor, tant se val com, o de quina manera sigui, s'ha d'estimar. Els sardanistes tenim la idea que si no es fa a la nostra manera ja no só sardanes, i això no és correcte. A un fill mai se li pot tancar la porta per dolent que sigui.
La sardana també necessita que l'escoltem. Té mil formes, mil matisos i els tenim que retenir tots, no podem perdre'n cap d'ells. Tant li fa que sigui clàssica com contemporània, balladora o de concert, de deu, de set o de dues tirades, això no importa. El que sí importa és que sempre és atractiva, moderna, jove, brillant, engrescadora, joiosa i una llarga corrua d'adjectius que en podria fer milions d'escrits.
També necessita que la defensem, ja que si no ho fem nosaltres qui ho farà?. Necessita que la defensem davant de les autoritats que moltes vegades se'n obliden de la seva existència. Davant dels intransigents, que es pensen que nomes ells tenen la veritat. Davant dels que no la coneixen, que diuen que sempre sona igual. Davant de nosaltres mateixos que ens creiem que es l'únic que hi ha al món, quan hi ha moltes formes d'expressió i amb molt mes públic al darrera.
En definitiva la sardana necessita que tots el sardanistes, i dic tots, sense exclusió de cap, ens posem les piles per continuar buscant la manera de fer-la cada dia, cada minut, més i més gran, en els aplecs, les ballades, els concerts, els concursos, les composicions, en els compromisos, en qualsevol de les històries entorn seu, que es facin. Tenim de ser militants sardanistes cada dia de la nostra vida. Hem d'exigir el reconeixement que es mereix, l'estatus que li correspon, el mèrit que té, però també nosaltres li hem de donar, perquè no només tenim drets si no que també tenim deures envers aquesta dansa que tantes alegries ens ha donat.
Només em resta felicitar-vos perquè els malgratencs, sé que aquest esforç ja el feu. I prova d'això n`és l'Aplec que avui presenteu.
Per molt anys i visca la sardana!

XAVIER TRESSERRAS
President de l'Agrupació d'aplecs sardanistes de les Comarques Gironines

(LLEGIR MÉS)

SCR La Barretina Vermella

L’any 2008, la Societat Cultural i Recreativa La Barretina Vermella està gaudint de 125 anys. Han estat anys més bons, anys més dolents, però tots, han estat anys al costat de Malgrat, del poble de Malgrat, i de la gent de Malgrat.
I ara estem d’enhorabona ja que estem de festa!!! Tot un any ple d’actes que duem a terme puntualment (cantada d’havaneres, festivals, concerts, balls, ...) degut a la celebració del 125è aniversari (1883-2008) de la nostra entitat, Societat cultural i recreativa la Barretina Vermella.
Com molt bé sabeu, dins de les nostres seccions hi trobem ubicat l’Agrupació Sardanista que enguany celebra el 34è Aplec de Malgrat.
Els barretinaires sempre hem fet front i lluitant perquè la sardana i la cultura catalana es mantingui viva en el nostre poble que tan ens estimem.
Per això recolzem, com sempre, l’aplec que celebra esmentada agrupació any rere any. Aquest aplec es durà a terme com els últims anys en el parc Francesc Macià on enguany podrem disfrutar i gaudir de tres estrenes que gràcies a aquest Agrupació i als mateixos compositors, han sigut dedicades a la nostra entitat. Les estrenes són les següent:
- Posa’t la barretina Jordi Feliu
- La tenora i la barretina Sigfrid Galbany
- A la barretina fem 125 anys Josep Farras
Un altre de les celebracions dins de l’aplec”el de tothom”, és el natalici del compositor i gran mestre Manel Saderra i Puigferrer (1908-2000), un home que estava vinculat al nostre poble concretament amb la família Puigferrer.
Esperem que tots els malgratencs i els que estimen la sardana d’arreu visitin i comparteixin el nostre aplec, on farem xerinola en bona companyia i envoltats de la nostra dansa que tan ens identifica.
Desitgem que l’esforç que fa l’Agrupació sardanista pel bon funcionament de l’aplec, estigui recompensat!!!
Aprofitem l’avinentesa per donar les gràcies als compositors i a l’Agrupació per dedicar part de la seva labor a la nostra societat que està de festa, així com també convidar-vos als actes propers.
Una salutació molt cordial de part de la junta de SCR La Barretina Vermella.

Joan Bigas i Avellaneda President de l’entitat

(LLEGIR MÉS)