divendres, 19 de setembre de 2008

El que jo penso

Els amics de Malgrat em reclament unes ratlles que fa temps que els dec i com que és un deute, i no és ètic tenir dutes, aprofito una tarda de dissabte per asseure’m un dia més davant l’ordinador, i escriure uns pensaments que, probablement aixequin polseguera. Pot ser que algú s’escandalit-zi; que sorgeixein veus que diguin que m’he begut l’enteniment; també pot ser que un sector pensi com jo; en tot cas, aquesta és una opinió personal, sempre des del respecte a les persones, però dient les coses de la única manera que les ser dir: clares i catalanes.
Fa temps, per no dir anys que s’està buscant la sol.lució màgica per portar gent al món de la sardana. Se’n parla i se’n torna aparlar, però ningú troba la sol.lució. I és que no ens enganyem, la sol.lució no hi és.
D’una banda ens trobem que el jovent no va als actes sardanístics, i doncs, a aquestes alçades encare ens causa extranyesa?. Quan nosaltres erem joves, la sardana va ser un dels pocs al.licients que teniem per poder sortir. No teniem cotxes, -els desplaçaments als aplecs es feien de manera col-lectiva, amb autocars-; no hi havia ni video-consoles, ni internet i si m’apureu, només tenien TV quatre privilegiats. Els que viviem en un poble, amb l’excepció del cinema i els balls de festa major, poca cosa més teniem. I el cinema passava per una estricte censura que ens retallava fins i tot un petó.
Qué podiem fer? No gaire res més que anar a ballar sardanes. Allà coneixiem gent –jo hi vaig fer molts i bons amics- coneixiem el país anant als aplecs, feiem conversa i alhora, una petita cultura.
Aquests esquemes avui no són vàlids de cap manera. Noves tecnologíes, la gent va a la seva, els valors ja no són els d’abans i l’oferta lúdica i cultural és immensa. Si a tot això hi afegim les carreteres, els vols de baix cost i el poder adquisitiu que gairabé tots tenim, no podem de cap manera sommiar en tenir gent jove als aplecs i ballades.
Però hi ha molt més. La contractació d’una cobla val diners, masses pels que l’han de pagar i pocs pels soferts músics que han de tocar, especialment en dies festius, lluny de la família, després de fer desplaçaments, a voltes llargs, per a questes carreteres, amb nits sense dormir, i un llarg etc.
La nostra societat ha canviat tantíssim en els darrers anys!!
Digueu-me racista, si voleu. Jo em dic classista i ordenada, cada ú i cada cosa al seu lloc!.
Aquesta primavera, en anar a cubrir una roda de premsa a Girona, relacionada amb la sardana a l’escola, en una xerrada posterior a l’acte, un representant de la Generalitat em comentava la seva esperança que els infants fills d’inmigrants coneguessin la sardana i la cobla a l’escola, per després incorporar-se a la nostra cultura. Jo li vaig dir que sommiava truites, que això no succeiria, però ell segui inssistint. És la trista realitat que he pogut copsar una i altra vegada. Als inmigrants que s’han instal.lat al nostre país, per molt que ens dolgui, no els interessen les nostres tradicions, no! de cap manera. Si tinguessin la més mínima intenció d’adaptar-se a la nostra cultura, intentarien conèixer-la, cosa que no fan, i passarien de posar parabòliques als balcons per veure les seves televisions. A prop de casa en tinc exemples, ni TV3 ni les cadenes estatals que parlen la llengua de Cervantes. Només els interessa guanyar diners per enviar als seus paissos, cosa llógica, fins un cert punt. Adaptar-se ells a nosaltres?, que dius boig!!, que va!. Estic tipa de sentir la frase “en mi país...” i jo els dic, “en aquest país, que és el meu, que no és Espanya, és Catalunya, les coses les fem d’una altra manera!!!”, però és predicar al desert.
En aquest mateix context, tmbé tinc una referència, escollida d’entre un munt. En un aplec, un parell d’anys enrera, una persona de l’organització, mestre de professió i persona amb uns gran valors, se sentia satisfeta de veure que entre els badocs que s’havien apropat al recinte, hi havia un parell de magrebins. Cofoia em deia, “mirà, de mica en mica es van inetressant per la nostra cultura”. I jo li vaig respondre, “sommies truites. Són aquí, perqué ells estàn acostumats a fer vida al carrer, han sentit música i s’han apropat a veure que s’hi cou. Res més que això”.
Estem molt lluny de que succeeixí el que va passat anys enrera amb la inmigració de la pesínsula ibèrica. Es separava la llengua, (alguns després de molts anys, encara no em aconseguit que parlin català, però com a mínim l’entenen), però erem molt més propers en un seguit de coses. Els que ens han arribat de països llunyants, sud Amèrica, Rumania, Eslovenia, Magreb, Senegal, amb tots els respectes com a persones, venen de païssos tant i tant diferents a nosaltres que els caldrà anys i anys per entendre la nostra manera de ser ide rebot poltser alguna mínima part de la nostra cultura. Mentrestant, mestres ells van assumint aquest aprenentatge, la sardana anirà envellint i si Déu no hi posa remei, com tot en aquest món , arribarà a la seva fí.
Ës més que lamentable, però cert, i qui no ho vulgui veure, no fa altra cosa que amagar el cap sota l’ala. Sol.lucions no n’hi han.
Sempre he estat una persona optimista, però ara, estic convençuda que hem tocat fons. Si algú té la sol-lució, em treuré el barret. Ja tindré molta sort si, fins arribar a la meva jubilació, puc seguir parlant de sardanes al Diari de Girona.

Montserrat Juvanteny
Redacció “SARDANA” Diari de Girona

Premi Mitjans de Comunicació OBP 1997

Premi Floricel Rosa d’Or 2000