divendres, 19 de setembre de 2008

Classificacions

Les persones humanes sovint tenim la dèria de classificar a la gent segons d’on son, així ens sembla més fàcil saber com es comportarà algú segons el seu lloc d’origen. D’aquesta forma, els orientals són obedients, els anglesos puntuals, els italians lligons, els musulmans radicals, els negres corren molt, i els espanyols treballen poc.. Si ho mirem dins l’àmbit espanyol, veurem que els bascos són brutus, els madrilenys xulus, els gallecs no parlen clar, els aragonesos són molt de pagès, als andalusos els agrada massa la festa i, els catalans garrepes. I ningú sap qui va ser el primer a fer aquesta classificació. I diré més: tothom coneix a gent que no compleix ni de lluny aquests estereotips, però està d’acord amb la classificació.
Doncs jo no. És possible que els catalans siguem una mica garrepes als ulls de la resta d’estat espanyol, ho accepto. Accepto també que aquesta imatge se’ns ha reforçat en els darrers anys perquè els nostres polítics només fan que demanar més diners, és cert... Però jo crec que als catalans ens uneix una característica molt més marcada que no pas aquesta: mai estem contents amb el que tenim.
No us hi heu fixat? Si no es veu la tele be, ens queixem. Però si posen un repetidor dalt d’un turó, rondinem perque no ens agrada com queda. Si no es fa cap activitat al poble, és un poble mort, però si se’n fan, ens queixem del soroll i dels carrers tallats. Si tenim ombra, tallem els arbres per veure el sol i llavors, enyorem l’ombra i tornem a plantar arbres... Quan hi ha botifarra per menjar, volem embotit. I si hi ha embotit, reclamem botifarra... I els sardanistes no som pas diferents! Volem que el jovent composi sardanes, però a la plaça només fem que reclamar les de tota la vida. Ens passem els dies demanant sortir més als mitjans de comunicació i, quan hi sortim ni ho mirem, ni ho promocionem, i sempre ens sembla que o bé s’emet fora d’hores, o bé ha estat totalment desencertat... Si fem el que s’ha fet tota la vida diem que sempre és el mateix però quan algú prova alguna cosa diferent el censurem i l’enfonsem tant com podem.
Ja sé que estareu pensant que aquest comportament el defineix perfectament una dita catalana que diu si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit, o dit d’altra manera, que ningú ens fa bé les coses. Però no és això i la prova la tenim a Malgrat mateix, concretament a l’Aplec. M’he passat moltíssims anys sentint queixar-se a la gent de l’Aplec de Malgrat, que sempre plou o que si no, fa fred. I la veritat és que tenien raó, perquè la pluja ha amenaçat o ha visitat l’aplec en forces ocasions com també és cert que en el Parc del Castell de seguida hi feia un fred que pelava. El problema va venir l’any passat que, com tots recordareu, va fer un temps magnífic, digne del millor dia de juliol o d’agost. Llavors, és de suposar que tothom estaria contentíssim, oi? Doncs no! Tot eren queixes de que feia massa sol, de que feia massa calor, de que no fa gens d’aire... Així doncs en què quedem? Potser aquest any seria bo envoltar el Parc Francesc Macià amb una gran bombolla i climatitzar-la perquè així quedaria modern i ningú es queixaria. Però ben mirat, tampoc ens posaríem d’acord per la temperatura que hauríem d’estar i, de ben segur, que algú sortiria a ballar a fora argumentant que s’hi està millor que a dins...
Si us he de ser sincer, a mi m’encanta que la gent rondini i es queixi. I sabeu per què? Perquè vol dir que tenen criteri, que s’impliquen, que els importa el projecte i, de passada, t’ajuden a millorar per l’any vinent.
Francament, el dia que hi hagi Aplec i ningú hi trobi cap pega, cap problema i tot siguin felicitacions, aquell dia deixaré de col•laborar-hi. Per que hauré format part de l’Aplec perfecte, sublim, insuperable.
I ja ningú ho podrà fer millor.

El cigró negre