dissabte, 19 de setembre de 2009

Missatge singular

Com cada vespre en arribar a casa, amb gest rutinari, l’Àngel va obrir la bústia per retirar la correspondència, o millor dit, la paperassa propagandística que s’hi emmagatzemava malgrat el rètol de “no volem publicitat”, i les cartes del banc, sempre temudes i negatives. Perquè, del que se’n pot dir correspondència, feia molt de temps que ja no en rebia. Ningú li enviava cap carta ni ell havia d’escriure a ningú. Aquell dia, però, un sobre de color blau cel es distingia d’entre uns quants sobres blancs identificats amb l’inconfusible logo del banc. Mentre pujava per l’ascensor se’l mirà encuriosit pensant que es podia tractar d’algun error, de la possibilitat que la missiva anés dirigida a algun altre estadant de l’immoble. Però no, era ben evident que anava dirigida a ell. Ho deixava ben clar la lectura d’una breu i significativa frase: “Aquest sobre conté un missatge singular per a l’Àngel Delmàs”. Obrí la porta del pis, llençà la publicitat a la paperera del despatx, deixà sobre l’escriptori els sobres del banc i es concentrà en el sobre de color blau cel. No hi constava cap remitent. Cada vegada més intrigat obrí el sobre i n’extraié un full, també de color blau cel. El desplegà, se’l mirà, li donà la volta, i la seva perplexitat anà en augment en comprovar que al full de paper no hi havia res escrit. Fixant-s’hi bé però va observar que, en un extrem, al final d’una de les cares del full, hi havia dibuixada alguna cosa. S’ho va mirar amb atenció i, efectivament, es tractava d’un signe, millor dit, més aviat semblava una nota musical. Agafà una lupa del calaix i, malgrat no entendre massa de música, la identificà amb seguretat: es tractava de la clau de sol. El cor va començar a bategar-li amb força. Amb la mirada fixa al paper es va asseure a la cadira. Un lleuger tremolor de mans semblava donar moviment a la nota musical que donava sentit al singular missatge. I, de cop, la memòria li retornà una imatge que havia volgut esborrar per sempre. La imatge i el record d’aquell dia que el seu gran amor, la Marisol, la Sol, com ell l’anomenava, li va dir que el deixava per experimentar altres sensacions, per viure noves històries, per descobrir ignorades passions. Però que si la vida no li deparava el que ella esperava, des d’allà om fos, encara que haguessin transcorregut molts anys, un dia rebria un missatge singular com a prova de que, malgrat tot, ell encara era present a la seva vida. Un missatge només signat amb la clau de Sol. Perquè, després d’un tan llarg silenci, cap paraula tindria sentit. Només la música, aquella música que junts tantes vegades havien escoltat, seria capaç de trencar el silenci, de salvar distàncies i de fer vius els records.
Completament trasbalsat, l’Àngel s’aixecà lentament, es dirigí a l’equip de música i, amb un gest mecànic, habitual, premé el play. I la música estimada va unir, de nou, allò que un dia de nefast record, el destí va voler separar.

Narració inspirada en la sardana Missatge singular de Joan Jordi Beumala

Lluís Subirana