L'any passat durant la tarda de l'aplec, entre tota la gent que ballava enmig del parc Francesc Macià hi havia un grup de joves fent rotllana. S'hi varen passar quasi bé tota la tarda ballant i, cap al tard, ho van fer amb una sardana de punts lliures. Jo m’ho mirava des de les grades, veient com aquells nois i noies saltaven i ballaven al so de la sardana però d'una manera molt diferent a com ho feien la resta de rotllanes.
No massa lluny meu hi havia un amic que s'ho mirava en companyia d'un company seu. Quan aquells nois i noies estaven a punt d'acabar de ballar, el meu amic se'm va acostar i, picat per la curiositat, em va preguntar què era allò que estaven ballant al seu davant. Jo vaig intentar explicar al seu company i a ell, que allò que estava veient eren punts lliures. Que els punts lliures eren passos de sardanes inventats pels mateixos dansaires; que actualment hi ha un campionat on les colles només ballen punts lliures; que hi ha una entitat anomenada Unió de Colles Sardanistes de Catalunya que regula el que es pot fer i el que no dins dels punts lliures; que tot i aquesta regulació un punt lliure pot ser qualsevol cosa que es pugui ballar en més o menys rotllana i al so d'una sardana... Vaig estar una estona explicant-li una mica del funcionament d'aquesta variant sardanística força desconeguda pel públic en general. Durant tot aquest temps, el meu amic posava cara de sorpresa ja que no podia ni sospitar que tot allò existís, i el seu company callava mentre escoltava tota l'explicació. Quan més o menys havia acabat, el company del meu amic va dir que ho entenia perfectament tot fent-me la següent argumentació:
Ell era argentí, i ja feia alguns anys que estava aquí, a Catalunya. Al seu país d'origen el ball típic i tradicional és el tango, però durant uns anys va estar a punt de perdre's perquè va agafar molta mala fama. El ball només el practicava la gent gran del país, sobretot pels barris baixos, i era considerat “carca i carrincló” per a la resta d'argentins. Llavors varen sorgir una generació de ballarins que van començar a ballar-lo i sentir-lo d'una manera especial i quasi acrobàtica, que és com el coneixem avui en dia. Va estar tota una estona dient-me noms i cognoms de ballarins il·lustres i famosos, de gent que va impulsar aquell ball d'una manera impensable per tots els argentins, noms que, per desgràcia no vaig poder retenir en la meva memòria.
Aquell home que mai havia vist ballar sardanes, va veure en els punts lliures una mena d'evolució igual que va passar amb el tango en el seu país feia ja uns quants anys enrere. Aquell raonament tant simple fet per aquell immigrant em va fer reflexionar una estona sobre el tema. Vaig arribar a la conclusió que tant de bo un raonament així el pogués fer amb aquella senzillesa qualsevol dels sardanistes d'avui en dia.
El cigró negre
No massa lluny meu hi havia un amic que s'ho mirava en companyia d'un company seu. Quan aquells nois i noies estaven a punt d'acabar de ballar, el meu amic se'm va acostar i, picat per la curiositat, em va preguntar què era allò que estaven ballant al seu davant. Jo vaig intentar explicar al seu company i a ell, que allò que estava veient eren punts lliures. Que els punts lliures eren passos de sardanes inventats pels mateixos dansaires; que actualment hi ha un campionat on les colles només ballen punts lliures; que hi ha una entitat anomenada Unió de Colles Sardanistes de Catalunya que regula el que es pot fer i el que no dins dels punts lliures; que tot i aquesta regulació un punt lliure pot ser qualsevol cosa que es pugui ballar en més o menys rotllana i al so d'una sardana... Vaig estar una estona explicant-li una mica del funcionament d'aquesta variant sardanística força desconeguda pel públic en general. Durant tot aquest temps, el meu amic posava cara de sorpresa ja que no podia ni sospitar que tot allò existís, i el seu company callava mentre escoltava tota l'explicació. Quan més o menys havia acabat, el company del meu amic va dir que ho entenia perfectament tot fent-me la següent argumentació:
Ell era argentí, i ja feia alguns anys que estava aquí, a Catalunya. Al seu país d'origen el ball típic i tradicional és el tango, però durant uns anys va estar a punt de perdre's perquè va agafar molta mala fama. El ball només el practicava la gent gran del país, sobretot pels barris baixos, i era considerat “carca i carrincló” per a la resta d'argentins. Llavors varen sorgir una generació de ballarins que van començar a ballar-lo i sentir-lo d'una manera especial i quasi acrobàtica, que és com el coneixem avui en dia. Va estar tota una estona dient-me noms i cognoms de ballarins il·lustres i famosos, de gent que va impulsar aquell ball d'una manera impensable per tots els argentins, noms que, per desgràcia no vaig poder retenir en la meva memòria.
Aquell home que mai havia vist ballar sardanes, va veure en els punts lliures una mena d'evolució igual que va passar amb el tango en el seu país feia ja uns quants anys enrere. Aquell raonament tant simple fet per aquell immigrant em va fer reflexionar una estona sobre el tema. Vaig arribar a la conclusió que tant de bo un raonament així el pogués fer amb aquella senzillesa qualsevol dels sardanistes d'avui en dia.
El cigró negre
